Què en penseu?: Fer pagar ecotaxes per les emissions a tothom no fa sinó pressionar sobre els que tenen menys. En realitat acaben sent impostos quereverteixen en subvencions a les empreses: en definitiva, als que tenen més.
domingo, 23 de agosto de 2009
Què en penseu?
Què en penseu?: Fer pagar ecotaxes per les emissions a tothom no fa sinó pressionar sobre els que tenen menys. En realitat acaben sent impostos quereverteixen en subvencions a les empreses: en definitiva, als que tenen més.
miércoles, 19 de agosto de 2009
Regal enverinat
Em diu l’horòscop del diari que em relaxi i em busqui un bon amic amb qui passar l’estona. Possiblement sigui un bon consell. Un consell que potser hauria de donar als amics i amigues, companys i companyes que han rebut un regal enverinat.
Parlo de regal enverinat a obtenir el govern d’un ajuntament, després de molts anys de batallar-ho, quan aquest té tants deutes contrets que la seva viabilitat és pràcticament inexistent. Quan en èpoques de “vaques grosses” es varen fer tantes despeses inútils faraòniques que, ara, en plena crisi econòmica mundial no es poden remuntar i cal retallar de tot arreu. Despeses que obeïen més a la “compra encoberta” de vots que a una transparent gestió municipal. Despeses que dit clarament: no calien...
Parlo què els projectes d’un, què els somnis de millora d’una ciutat, se’n puguin anar a n’oris davant la cruenta realitat dels números.
Sincerament, ni sóc polític ni em festegen per fer de política, però l’únic ajuntament que de bon grat hauria acceptat l’alcaldia ( i perdoneu la prepotència) és el de Constantí... deu mil anys, com aquell que diu, d’hegemonia de govern, que podien haver fet les mateixes bretolades que a d’altres indrets on ha imperat la hegemonia, i a diferència d’aquest: deute zero!!!. Chapeau per l’ex alcalde que ho va fer possible!
...Encara que no tingui un regal enverinat (ja us he dit que no tinc festejadors) potser que li faci cas a l’horòscop d’avui del “Més Tarragona” ;)
PS. Consti que això del “regal enverinat” m’ho ha comentat una amiga aquest matí i la nostra conversa ha generat aquesta reflexió en veu alta.
Parlo de regal enverinat a obtenir el govern d’un ajuntament, després de molts anys de batallar-ho, quan aquest té tants deutes contrets que la seva viabilitat és pràcticament inexistent. Quan en èpoques de “vaques grosses” es varen fer tantes despeses inútils faraòniques que, ara, en plena crisi econòmica mundial no es poden remuntar i cal retallar de tot arreu. Despeses que obeïen més a la “compra encoberta” de vots que a una transparent gestió municipal. Despeses que dit clarament: no calien...
Parlo què els projectes d’un, què els somnis de millora d’una ciutat, se’n puguin anar a n’oris davant la cruenta realitat dels números.
Sincerament, ni sóc polític ni em festegen per fer de política, però l’únic ajuntament que de bon grat hauria acceptat l’alcaldia ( i perdoneu la prepotència) és el de Constantí... deu mil anys, com aquell que diu, d’hegemonia de govern, que podien haver fet les mateixes bretolades que a d’altres indrets on ha imperat la hegemonia, i a diferència d’aquest: deute zero!!!. Chapeau per l’ex alcalde que ho va fer possible!
...Encara que no tingui un regal enverinat (ja us he dit que no tinc festejadors) potser que li faci cas a l’horòscop d’avui del “Més Tarragona” ;)
PS. Consti que això del “regal enverinat” m’ho ha comentat una amiga aquest matí i la nostra conversa ha generat aquesta reflexió en veu alta.
Lleugeresa de l’ésser
No sé sí és la lleugeresa de l’esser allò que és insuportable. Possiblement per a mi sí, si entenem lleugeresa com a frivolitat de criteri, o dit més clarament: com a manca de substància.
Si a aquesta lleugeresa li afegim la calor que fa, entendreu, que algun moment del nostre dia a dia pot esdevenir insuportable. Avui , sense anar més lluny, jo he patit un d’aquests moments.
He hagut d’escoltar, a través de la porta oberta del meu despatx, la dissertació d’un d’aquests ciutadans emprenyats permanentment amb el món que tenen la solució “contra els polítics”.
El senyor en qüestió (un contribuent d’una urbanització de luxe) pretenia no satisfer unes quotes que li corresponen pagar per les millores que se li han fet en el seu carrer i que en el seu dia va estar d’acord en què es fessin. Aquestes millores entre d’altres coses han suposat que la seva segona residència incrementés considerablement el seu valor.
Aquest senyor ha donat la seva lliçó magistral a la pobra funcionària que l’havia d’atendre. Aquest senyor s’ha permès el luxe d’atabalar i molestar a una persona que estava treballant i d’injuriar a totes aquelles persones que es dediquen a la vida política. A totes, sense excepció, ja que la seva primera afirmació ha estat: “todos los políticos son iguales, un atajo de ladrones...todos los funcionarios os teneis la lección aprendida”. Aquest senyor ha ofès a tots aquells amics meus que tenint una feina garantida dediquen els seus moments lliures i els seus caps de setmana al col·lectiu ciutadà, sense rebre, en molts casos res a canvi, i en altres dedicant més hores de les que pecuniàriament perceben. Aquest senyor ha ofès a tots aquells que més enllà del què pertoca, o si més no dins els límits del que toca, ens dediquem a la funció pública.
Tanmateix, pobre senyor... Crec que aquest pobre contribuent, de vacances en un municipi de costa, pretenia només un ajut psicològic, que algú escoltes el dictador que porta dintre i no li pogués replicar (ja sé sap que ara fins i tot la “dona legítima” replica, no com abans!).
Malauradament, aquests petits homenets, encara que diguin que tots els polítics són iguals van a votar... i tots sabem qui voten.
Malauradament, encara queden molts petits dictadors en el nostre país.
Si a aquesta lleugeresa li afegim la calor que fa, entendreu, que algun moment del nostre dia a dia pot esdevenir insuportable. Avui , sense anar més lluny, jo he patit un d’aquests moments.
He hagut d’escoltar, a través de la porta oberta del meu despatx, la dissertació d’un d’aquests ciutadans emprenyats permanentment amb el món que tenen la solució “contra els polítics”.
El senyor en qüestió (un contribuent d’una urbanització de luxe) pretenia no satisfer unes quotes que li corresponen pagar per les millores que se li han fet en el seu carrer i que en el seu dia va estar d’acord en què es fessin. Aquestes millores entre d’altres coses han suposat que la seva segona residència incrementés considerablement el seu valor.
Aquest senyor ha donat la seva lliçó magistral a la pobra funcionària que l’havia d’atendre. Aquest senyor s’ha permès el luxe d’atabalar i molestar a una persona que estava treballant i d’injuriar a totes aquelles persones que es dediquen a la vida política. A totes, sense excepció, ja que la seva primera afirmació ha estat: “todos los políticos son iguales, un atajo de ladrones...todos los funcionarios os teneis la lección aprendida”. Aquest senyor ha ofès a tots aquells amics meus que tenint una feina garantida dediquen els seus moments lliures i els seus caps de setmana al col·lectiu ciutadà, sense rebre, en molts casos res a canvi, i en altres dedicant més hores de les que pecuniàriament perceben. Aquest senyor ha ofès a tots aquells que més enllà del què pertoca, o si més no dins els límits del que toca, ens dediquem a la funció pública.
Tanmateix, pobre senyor... Crec que aquest pobre contribuent, de vacances en un municipi de costa, pretenia només un ajut psicològic, que algú escoltes el dictador que porta dintre i no li pogués replicar (ja sé sap que ara fins i tot la “dona legítima” replica, no com abans!).
Malauradament, aquests petits homenets, encara que diguin que tots els polítics són iguals van a votar... i tots sabem qui voten.
Malauradament, encara queden molts petits dictadors en el nostre país.
sábado, 15 de agosto de 2009
de les absències
Potser perquè pertany a aquella generació dels anys 60 educats en la prosperitat del “gordini” o el “600” i a qui ningú ens va preparar per assumir les absències. Ni a casa ni fins i tot els “progres” i brillants professors i professores que varem tenir a d’institut i menys encara a la Universitat. No ens han ensenyat a acceptar quelcom tant seré com les absències... ni n’hem volgut aprendre amb el transcórrer de la vida
Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.
I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...
Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.
El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos
Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.
...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...
Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.
I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...
Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.
El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos
Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.
...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...
jueves, 6 de agosto de 2009
miércoles, 5 de agosto de 2009
estreno blog!
Avui, com una nena amb sabates noves, vaig d’estrena: estreno Blog. L’he anomenat “reflexions en veu alta” i ja de bon començament em pregunto si a algun cibernauta li poden interessar les meves reflexions. Tanmateix, em dic: per què no?. Em ve de gust fer públic el que escric i ho faig.
Arranco convivint amb aquesta xafogor tan tarragonina que ens perdura fins el tard. Arranco des de la innocència dels meus comentaris i amb la il·lusió d’allò nou. Arranco amb les ganes amb què tots i totes ens posem davant d’allò que encara no havíem fet. Arranco, però no sé com començar perquè són moltes les reflexions que em bullen al cervell. Potser hi té a veure les temperatures a què em estat sotmesos i més quan he pogut gaudir i analitzar des de la crítica constructiva la meva ciutat durant aquestes breus vacances.
Una de les primeres reflexions en veu alta és la de felicitar-me per aquests dos anys de govern de progrés a Tarragona. Hi ha moltes coses a fer, a millorar, sí: l’herència rebuda no ens ho posa fàcil. Però entre tots i totes les tarragonines farem que les millores s’accelerin de manera continuada, sense parar, ni parar-nos, ni aturar-nos en el cofoisme. Per això hem de ser crítics, tant i cada cop més, perquè “la crítica irracional no mati la intel·ligència crítica”.
És per això, que em sap greu llegir les declaracions del Sr. Aregio; sempre l’havia tingut per una persona intel·ligent, la prioritat de la qual havia estat la ciutat de Tarragona. És clar que no el conec i malauradament amb les seves declaracions ja no n’estic tant segura d’aquestes seves prioritats.
Desafortunadament, em recorda a algunes altres persones que es dediquen a la política i no saben assumir les seves responsabilitats, i com a conseqüència es dediquen a donar la culpa als altres: els qui estaven abans, els tècnics, els funcionaris... però que mai assumeixen com a seus els propis errors i mancances.
El Sr. Aregio no admet les seves responsabilitats en la xifra milionària que haurem de pagar els tarragonins i tarragonines com a conseqüència de la gestió del seu equip de govern al nostre ajuntament en el pàrking de Jaume I. De l’equip de govern del qual formava part i del qual no va votar en contra i desvia l’atenció cap aquests punts que personalment definiria com a critica irracional: que si el Sr. Ballesteros no ha fet bé de criticar la desmesurada alerta de certes fuites a les químiques, etc.
Ara em pregunto què dirà sobre tres enderrocs que per fi s'han resolt: el de l'Hostal del Sol, els edificis de la plaça Primer de Maig de Torreforta i del bloc Riba i Garcia entre Icomar i Riu Clar. Per cert, no creieu tots que ja tocava?
És clar, que potser la meva anàlisi no tingui en compte que de vegades persones intel·ligents exerceixen la critica irracional quan en les seves pròpies files algun relleu ja s’ha posat en marxa, obviant-los a ells i en alguna ocasió donant feina al ram del tèxtil...
Arranco convivint amb aquesta xafogor tan tarragonina que ens perdura fins el tard. Arranco des de la innocència dels meus comentaris i amb la il·lusió d’allò nou. Arranco amb les ganes amb què tots i totes ens posem davant d’allò que encara no havíem fet. Arranco, però no sé com començar perquè són moltes les reflexions que em bullen al cervell. Potser hi té a veure les temperatures a què em estat sotmesos i més quan he pogut gaudir i analitzar des de la crítica constructiva la meva ciutat durant aquestes breus vacances.
Una de les primeres reflexions en veu alta és la de felicitar-me per aquests dos anys de govern de progrés a Tarragona. Hi ha moltes coses a fer, a millorar, sí: l’herència rebuda no ens ho posa fàcil. Però entre tots i totes les tarragonines farem que les millores s’accelerin de manera continuada, sense parar, ni parar-nos, ni aturar-nos en el cofoisme. Per això hem de ser crítics, tant i cada cop més, perquè “la crítica irracional no mati la intel·ligència crítica”.
És per això, que em sap greu llegir les declaracions del Sr. Aregio; sempre l’havia tingut per una persona intel·ligent, la prioritat de la qual havia estat la ciutat de Tarragona. És clar que no el conec i malauradament amb les seves declaracions ja no n’estic tant segura d’aquestes seves prioritats.
Desafortunadament, em recorda a algunes altres persones que es dediquen a la política i no saben assumir les seves responsabilitats, i com a conseqüència es dediquen a donar la culpa als altres: els qui estaven abans, els tècnics, els funcionaris... però que mai assumeixen com a seus els propis errors i mancances.
El Sr. Aregio no admet les seves responsabilitats en la xifra milionària que haurem de pagar els tarragonins i tarragonines com a conseqüència de la gestió del seu equip de govern al nostre ajuntament en el pàrking de Jaume I. De l’equip de govern del qual formava part i del qual no va votar en contra i desvia l’atenció cap aquests punts que personalment definiria com a critica irracional: que si el Sr. Ballesteros no ha fet bé de criticar la desmesurada alerta de certes fuites a les químiques, etc.
Ara em pregunto què dirà sobre tres enderrocs que per fi s'han resolt: el de l'Hostal del Sol, els edificis de la plaça Primer de Maig de Torreforta i del bloc Riba i Garcia entre Icomar i Riu Clar. Per cert, no creieu tots que ja tocava?
És clar, que potser la meva anàlisi no tingui en compte que de vegades persones intel·ligents exerceixen la critica irracional quan en les seves pròpies files algun relleu ja s’ha posat en marxa, obviant-los a ells i en alguna ocasió donant feina al ram del tèxtil...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
