martes, 8 de septiembre de 2009

petites o grans coses?

http://www.youtube.com/watch?v=hoCZ8H0RAsA&feature=related

definició

No penso omplir el meu currículum d’aquest blog perquè no crec que sigui important. El que potser si que ho sigui és que hem defineixi, i aquests són els trets que em defineixen: http://www.youtube.com/watch?v=jEAv5Dfr3Uw&feature=related + al·lèrgia als totalitarismes siguin en contra del que o del qui siguin + afecció a totes les cultures +afecció a la cultura del treball+ afecció al qualsevol política igualitària+ qualsevol política en contra de la violència...

als que sou pares...

Hoy, nadie se llama Juanito, tenemos Jhonis, Ivans … Pero hemos dejado de tener “Juanitos”.

Los “Juanitos” -y léase la versión en femenino- eran aquellos hijos de padres, cuya infancia habían vivido la guerra. Los y las Juanito eran hijos de aquellos (luchadores en la mayoría de los casos) que hoy han alcanzado los 70 o los 80 años y que a pesar de todo lograron sobrevivir la dictadura fascista y intentar ser felices, e incluso un día, por algún motivo, llegaron a sonreír.

Los y las “juanitos” son los hijos de aquellos para los que la “luz era un ladrón silencioso” el agua “corría demasiado deprisa”…Vaya, que los “Juanitos” ¡son hijos de ecologistas de primera!

Los y las “juanitos” a diferencia de alguna pequeña parte de las nuevas generaciones fueron educados por y para y con la honestidad, por y para el respeto para con el trabajo y el esfuerzo, por y para la ilusión y la angelical espera de los mejores tiempos…

Soy una hija “Juanito” … me cuesta explicar a mis padres que después de mi, fruto de sus ilusiones y fatigas sólo queda mayoritariamente una generación de “ni-nis” ( ni estudia ni trabaja) y pocos/as dignos sucesores de los padres “juanitos”: brindo por estos pocos sucesores a la espera que lleguen a ser muchos!

viernes, 4 de septiembre de 2009

Fundació Congost Autisme: avui el Jordi no hi és...

Avui m’he assabentat que en Jordi ja no hi és. M’ho ha dit la meva amiga Marta, amb la qual comparteixo, entre d’altres persones, el Patronat de la Fundació Congost Autisme. El Jordi era una persona autista i els seus pares juntament amb els de la meva amiga Marta van intentar per tots els mitjans donar suport no només als seus fills sinó també a totes aquelles persones afectades d’autisme i les seves famílies. Afortunadament, després de molts esforços se’n varen sortir i avui la fundació és un referent per aquestes persones i familiars afectats per la malaltia.

L’exemple d’aquestes persones, d’aquestes dues famílies és exemplar: vosaltres heu sabut fer del voluntariat una part important de la vostra vida! Vosaltres heu fet de la vostra vida una lluita pel triomf de la generositat en un món eminentment egoista i tancat. Una lluita per tal que les persones que pateixen autisme i les seves famílies gaudeixin d’una millor qualitat de vida i va aconseguir cop a cop, pedra a pedra crear l’edifici del futur.

Vosaltres heu estat un referent per tot nosaltres, com avui ho és el centre autisme de la Garriga i la Fundació Congost.