Potser perquè pertany a aquella generació dels anys 60 educats en la prosperitat del “gordini” o el “600” i a qui ningú ens va preparar per assumir les absències. Ni a casa ni fins i tot els “progres” i brillants professors i professores que varem tenir a d’institut i menys encara a la Universitat. No ens han ensenyat a acceptar quelcom tant seré com les absències... ni n’hem volgut aprendre amb el transcórrer de la vida
Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.
I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...
Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.
El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos
Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.
...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Hola Montse,
ResponderEliminarM'ha agradat el que has escrit, perquè m'hi trobo, em reconec en el que expliques i també em remet a la meva infantesa, quan pensava ( o em tormentava) el pensar que és això de la vida, com soc jo i no una altra, això s'acaba...més enllà d'aquesta vida o sempre estaré rodant sense saber que soc jo qui rodo???Bufff , s'em va passar , però em feia unes cabòries!!!
Ara quan em trobo amb el dolor esgarrifòs que és la pérdua d'algú estimat , no se si m'enganyo , però intento pensar només en que he tingut la sort de conèixe'l o coneixer-la, de compartir estones...riure..xerrar...i que evidentment sempre estarà amb mi.
Quan és algú més llunyà, la persona que ha mort, em sacseja d'una altra manera, em recorda que no val a badar, tot i que sense adonar-te'n, tornes a badar, una i una altra vegada....
Bueno, quin rotllo que t'he fotut!!!!
El cas és que t'envejo la valentia que has tingut d'obrir el teu propi blog..i ala, palante, no?? A veure si em decideixo jo un dia d'aquests !!!
Salut,
Enri Aznar Borrull
Aquest pensament seu, jo ho tinc molt sovint, ja que jo a aquestes coses li tinc molt de respecte i per què no dir-ho: por.
ResponderEliminarL'acompanyo amb el seu dolor (se del que parlo ja que jo l'he sofert i dos cops)i avui dia el meu por i preocupació son els meus fills, la meva dona i jo, i entre més gran et fas, pitjor.
Salutacions, i el català que escriu es senzillament bonic i preciòs, com la llegua que parlem.