Regal enverinat

Em diu l’horòscop del diari que em relaxi i em busqui un bon amic amb qui passar l’estona. Possiblement sigui un bon consell. Un consell que potser hauria de donar als amics i amigues, companys i companyes que han rebut un regal enverinat.

Parlo de regal enverinat a obtenir el govern d’un ajuntament, després de molts anys de batallar-ho, quan aquest té tants deutes contrets que la seva viabilitat és pràcticament inexistent. Quan en èpoques de “vaques grosses” es varen fer tantes despeses inútils faraòniques que, ara, en plena crisi econòmica mundial no es poden remuntar i cal retallar de tot arreu. Despeses que obeïen més a la “compra encoberta” de vots que a una transparent gestió municipal. Despeses que dit clarament: no calien...

Parlo què els projectes d’un, què els somnis de millora d’una ciutat, se’n puguin anar a n’oris davant la cruenta realitat dels números.

Sincerament, ni sóc polític ni em festegen per fer de política, però l’únic ajuntament que de bon grat hauria acceptat l’alcaldia ( i perdoneu la prepotència) és el de Constantí... deu mil anys, com aquell que diu, d’hegemonia de govern, que podien haver fet les mateixes bretolades que a d’altres indrets on ha imperat la hegemonia, i a diferència d’aquest: deute zero!!!. Chapeau per l’ex alcalde que ho va fer possible!

...Encara que no tingui un regal enverinat (ja us he dit que no tinc festejadors) potser que li faci cas a l’horòscop d’avui del “Més Tarragona” ;)


PS. Consti que això del “regal enverinat” m’ho ha comentat una amiga aquest matí i la nostra conversa ha generat aquesta reflexió en veu alta.

Lleugeresa de l’ésser

No sé sí és la lleugeresa de l’esser allò que és insuportable. Possiblement per a mi sí, si entenem lleugeresa com a frivolitat de criteri, o dit més clarament: com a manca de substància.

Si a aquesta lleugeresa li afegim la calor que fa, entendreu, que algun moment del nostre dia a dia pot esdevenir insuportable. Avui , sense anar més lluny, jo he patit un d’aquests moments.

He hagut d’escoltar, a través de la porta oberta del meu despatx, la dissertació d’un d’aquests ciutadans emprenyats permanentment amb el món que tenen la solució “contra els polítics”.

El senyor en qüestió (un contribuent d’una urbanització de luxe) pretenia no satisfer unes quotes que li corresponen pagar per les millores que se li han fet en el seu carrer i que en el seu dia va estar d’acord en què es fessin. Aquestes millores entre d’altres coses han suposat que la seva segona residència incrementés considerablement el seu valor.

Aquest senyor ha donat la seva lliçó magistral a la pobra funcionària que l’havia d’atendre. Aquest senyor s’ha permès el luxe d’atabalar i molestar a una persona que estava treballant i d’injuriar a totes aquelles persones que es dediquen a la vida política. A totes, sense excepció, ja que la seva primera afirmació ha estat: “todos los políticos son iguales, un atajo de ladrones...todos los funcionarios os teneis la lección aprendida”. Aquest senyor ha ofès a tots aquells amics meus que tenint una feina garantida dediquen els seus moments lliures i els seus caps de setmana al col·lectiu ciutadà, sense rebre, en molts casos res a canvi, i en altres dedicant més hores de les que pecuniàriament perceben. Aquest senyor ha ofès a tots aquells que més enllà del què pertoca, o si més no dins els límits del que toca, ens dediquem a la funció pública.

Tanmateix, pobre senyor... Crec que aquest pobre contribuent, de vacances en un municipi de costa, pretenia només un ajut psicològic, que algú escoltes el dictador que porta dintre i no li pogués replicar (ja sé sap que ara fins i tot la “dona legítima” replica, no com abans!).

Malauradament, aquests petits homenets, encara que diguin que tots els polítics són iguals van a votar... i tots sabem qui voten.

Malauradament, encara queden molts petits dictadors en el nostre país.