de les absències

Potser perquè pertany a aquella generació dels anys 60 educats en la prosperitat del “gordini” o el “600” i a qui ningú ens va preparar per assumir les absències. Ni a casa ni fins i tot els “progres” i brillants professors i professores que varem tenir a d’institut i menys encara a la Universitat. No ens han ensenyat a acceptar quelcom tant seré com les absències... ni n’hem volgut aprendre amb el transcórrer de la vida

Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.

I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...

Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.

El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos

Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.

...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...