jueves, 22 de octubre de 2009

És el mateix dir que en una caixa no hi he vist cap rellotge, que dir que no he mirat el contingut de la caixa i per tant no sé ni puc saber si hi ha

És el mateix dir que en una caixa no hi he vist cap rellotge, que dir que no he mirat el contingut de la caixa i per tant no sé ni puc saber si hi ha el rellotge?

Per a mi no, encara que com també li diuen a una amiga meva, em fixo massa en el que diu la gent. Per a d’altres, alguns dels quals, sense cap pudor, exerceixen de fedataris públics, sembla ser que és el mateix.
En el meu Ajuntament d’Arlessim al senyor secretari no li fa cap vergonya dir que en la caixa no hi ha cap rellotge quan ni tant sols ha obert la caixa del rellotge (perquè com que sempre ha manat molt en tots els governs de dretes va a treballar quan vol i ni tant sols s’ocupa de mirar què hi ha a cada caixa tot i ser la seva responsabilitat...).
La que sí que ha obert el senyor secretari, de caixa, és la dels trons, ja que amb tota la impunitat del món ha permès que un determinat grup polític pogués manifestar que el rellotge no hi era, que li han posat després...
Aquest i d’altres fets em porten a creure que en veritat, en alguns indrets petits on sempre ha governat la dreta, no som un país democràtic. Som clients d’una administració de la qual ens beneficiem i per tant ens és ben igual si és o no honesta. No actuem com a ciutadans i ciutadanes, actuem com a “siervos”, traslladem tota la nostra responsabilitat política al govern, hem fet el que O'Donnell anomena democracia delegativa.
Així, en front l’universalisme característic d’un sistema democràtic en alguns pobles, com Arlessim, que a base de governar sempre les dretes no han viscut la transició democràtica, s’imposa l’arbitrarietat, el favoritisme, la discrecionalitat, l’incompliment de la legalitat i una gran escletxa entre l’aparent respecte ritual per les regles formals i la seva cínica vulneració informal. Enfront la separació entre allò públic i allò privat: tot és el pati de casa, la meva empresa, el meu ajuntament que per això sóc l’alcalde: patrimonialització del poder, corrupció política i connivència d’interessos espuris. Cabdillisme, populisme demagògic, impunitat dels governants i paternalisme arbitrari.
La manca d’institucionalització democràtica en algunes contrades governades per la dreta a l’Espanya franquista i postfranquista em porta a entendre a un amic quan diu que la gent d’Arlessim: al cap i a la fi prefereix un alcalde corrupte que li tregui la multa de trànsit que a un alcalde que li fa pagar la multa de trànsit però construeix un centre de dia per les persones amb necessitats... que trist!, però afortunadament al camp de Tarragona no tots els municipis són iguals...

1 comentario:

  1. IM-PRE-SIO-NAN-TE
    Y real, muy real, como la vida misma.
    BRAVO.

    ResponderEliminar