Potser perquè pertany a aquella generació dels anys 60 educats en la prosperitat del “gordini” o el “600” i a qui ningú ens va preparar per assumir les absències. Ni a casa ni fins i tot els “progres” i brillants professors i professores que varem tenir a d’institut i menys encara a la Universitat. No ens han ensenyat a acceptar quelcom tant seré com les absències... ni n’hem volgut aprendre amb el transcórrer de la vida
Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.
I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...
Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.
El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos
Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.
...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...
sábado, 15 de agosto de 2009
jueves, 6 de agosto de 2009
miércoles, 5 de agosto de 2009
estreno blog!
Avui, com una nena amb sabates noves, vaig d’estrena: estreno Blog. L’he anomenat “reflexions en veu alta” i ja de bon començament em pregunto si a algun cibernauta li poden interessar les meves reflexions. Tanmateix, em dic: per què no?. Em ve de gust fer públic el que escric i ho faig.
Arranco convivint amb aquesta xafogor tan tarragonina que ens perdura fins el tard. Arranco des de la innocència dels meus comentaris i amb la il·lusió d’allò nou. Arranco amb les ganes amb què tots i totes ens posem davant d’allò que encara no havíem fet. Arranco, però no sé com començar perquè són moltes les reflexions que em bullen al cervell. Potser hi té a veure les temperatures a què em estat sotmesos i més quan he pogut gaudir i analitzar des de la crítica constructiva la meva ciutat durant aquestes breus vacances.
Una de les primeres reflexions en veu alta és la de felicitar-me per aquests dos anys de govern de progrés a Tarragona. Hi ha moltes coses a fer, a millorar, sí: l’herència rebuda no ens ho posa fàcil. Però entre tots i totes les tarragonines farem que les millores s’accelerin de manera continuada, sense parar, ni parar-nos, ni aturar-nos en el cofoisme. Per això hem de ser crítics, tant i cada cop més, perquè “la crítica irracional no mati la intel·ligència crítica”.
És per això, que em sap greu llegir les declaracions del Sr. Aregio; sempre l’havia tingut per una persona intel·ligent, la prioritat de la qual havia estat la ciutat de Tarragona. És clar que no el conec i malauradament amb les seves declaracions ja no n’estic tant segura d’aquestes seves prioritats.
Desafortunadament, em recorda a algunes altres persones que es dediquen a la política i no saben assumir les seves responsabilitats, i com a conseqüència es dediquen a donar la culpa als altres: els qui estaven abans, els tècnics, els funcionaris... però que mai assumeixen com a seus els propis errors i mancances.
El Sr. Aregio no admet les seves responsabilitats en la xifra milionària que haurem de pagar els tarragonins i tarragonines com a conseqüència de la gestió del seu equip de govern al nostre ajuntament en el pàrking de Jaume I. De l’equip de govern del qual formava part i del qual no va votar en contra i desvia l’atenció cap aquests punts que personalment definiria com a critica irracional: que si el Sr. Ballesteros no ha fet bé de criticar la desmesurada alerta de certes fuites a les químiques, etc.
Ara em pregunto què dirà sobre tres enderrocs que per fi s'han resolt: el de l'Hostal del Sol, els edificis de la plaça Primer de Maig de Torreforta i del bloc Riba i Garcia entre Icomar i Riu Clar. Per cert, no creieu tots que ja tocava?
És clar, que potser la meva anàlisi no tingui en compte que de vegades persones intel·ligents exerceixen la critica irracional quan en les seves pròpies files algun relleu ja s’ha posat en marxa, obviant-los a ells i en alguna ocasió donant feina al ram del tèxtil...
Arranco convivint amb aquesta xafogor tan tarragonina que ens perdura fins el tard. Arranco des de la innocència dels meus comentaris i amb la il·lusió d’allò nou. Arranco amb les ganes amb què tots i totes ens posem davant d’allò que encara no havíem fet. Arranco, però no sé com començar perquè són moltes les reflexions que em bullen al cervell. Potser hi té a veure les temperatures a què em estat sotmesos i més quan he pogut gaudir i analitzar des de la crítica constructiva la meva ciutat durant aquestes breus vacances.
Una de les primeres reflexions en veu alta és la de felicitar-me per aquests dos anys de govern de progrés a Tarragona. Hi ha moltes coses a fer, a millorar, sí: l’herència rebuda no ens ho posa fàcil. Però entre tots i totes les tarragonines farem que les millores s’accelerin de manera continuada, sense parar, ni parar-nos, ni aturar-nos en el cofoisme. Per això hem de ser crítics, tant i cada cop més, perquè “la crítica irracional no mati la intel·ligència crítica”.
És per això, que em sap greu llegir les declaracions del Sr. Aregio; sempre l’havia tingut per una persona intel·ligent, la prioritat de la qual havia estat la ciutat de Tarragona. És clar que no el conec i malauradament amb les seves declaracions ja no n’estic tant segura d’aquestes seves prioritats.
Desafortunadament, em recorda a algunes altres persones que es dediquen a la política i no saben assumir les seves responsabilitats, i com a conseqüència es dediquen a donar la culpa als altres: els qui estaven abans, els tècnics, els funcionaris... però que mai assumeixen com a seus els propis errors i mancances.
El Sr. Aregio no admet les seves responsabilitats en la xifra milionària que haurem de pagar els tarragonins i tarragonines com a conseqüència de la gestió del seu equip de govern al nostre ajuntament en el pàrking de Jaume I. De l’equip de govern del qual formava part i del qual no va votar en contra i desvia l’atenció cap aquests punts que personalment definiria com a critica irracional: que si el Sr. Ballesteros no ha fet bé de criticar la desmesurada alerta de certes fuites a les químiques, etc.
Ara em pregunto què dirà sobre tres enderrocs que per fi s'han resolt: el de l'Hostal del Sol, els edificis de la plaça Primer de Maig de Torreforta i del bloc Riba i Garcia entre Icomar i Riu Clar. Per cert, no creieu tots que ja tocava?
És clar, que potser la meva anàlisi no tingui en compte que de vegades persones intel·ligents exerceixen la critica irracional quan en les seves pròpies files algun relleu ja s’ha posat en marxa, obviant-los a ells i en alguna ocasió donant feina al ram del tèxtil...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
