Hoy, nadie se llama Juanito, tenemos Jhonis, Ivans … Pero hemos dejado de tener “Juanitos”.
Los “Juanitos” -y léase la versión en femenino- eran aquellos hijos de padres, cuya infancia habían vivido la guerra. Los y las Juanito eran hijos de aquellos (luchadores en la mayoría de los casos) que hoy han alcanzado los 70 o los 80 años y que a pesar de todo lograron sobrevivir la dictadura fascista y intentar ser felices, e incluso un día, por algún motivo, llegaron a sonreír.
Los y las “juanitos” son los hijos de aquellos para los que la “luz era un ladrón silencioso” el agua “corría demasiado deprisa”…Vaya, que los “Juanitos” ¡son hijos de ecologistas de primera!
Los y las “juanitos” a diferencia de alguna pequeña parte de las nuevas generaciones fueron educados por y para y con la honestidad, por y para el respeto para con el trabajo y el esfuerzo, por y para la ilusión y la angelical espera de los mejores tiempos…
Soy una hija “Juanito” … me cuesta explicar a mis padres que después de mi, fruto de sus ilusiones y fatigas sólo queda mayoritariamente una generación de “ni-nis” ( ni estudia ni trabaja) y pocos/as dignos sucesores de los padres “juanitos”: brindo por estos pocos sucesores a la espera que lleguen a ser muchos!
martes, 8 de septiembre de 2009
viernes, 4 de septiembre de 2009
Fundació Congost Autisme: avui el Jordi no hi és...
Avui m’he assabentat que en Jordi ja no hi és. M’ho ha dit la meva amiga Marta, amb la qual comparteixo, entre d’altres persones, el Patronat de la Fundació Congost Autisme. El Jordi era una persona autista i els seus pares juntament amb els de la meva amiga Marta van intentar per tots els mitjans donar suport no només als seus fills sinó també a totes aquelles persones afectades d’autisme i les seves famílies. Afortunadament, després de molts esforços se’n varen sortir i avui la fundació és un referent per aquestes persones i familiars afectats per la malaltia.
L’exemple d’aquestes persones, d’aquestes dues famílies és exemplar: vosaltres heu sabut fer del voluntariat una part important de la vostra vida! Vosaltres heu fet de la vostra vida una lluita pel triomf de la generositat en un món eminentment egoista i tancat. Una lluita per tal que les persones que pateixen autisme i les seves famílies gaudeixin d’una millor qualitat de vida i va aconseguir cop a cop, pedra a pedra crear l’edifici del futur.
Vosaltres heu estat un referent per tot nosaltres, com avui ho és el centre autisme de la Garriga i la Fundació Congost.
L’exemple d’aquestes persones, d’aquestes dues famílies és exemplar: vosaltres heu sabut fer del voluntariat una part important de la vostra vida! Vosaltres heu fet de la vostra vida una lluita pel triomf de la generositat en un món eminentment egoista i tancat. Una lluita per tal que les persones que pateixen autisme i les seves famílies gaudeixin d’una millor qualitat de vida i va aconseguir cop a cop, pedra a pedra crear l’edifici del futur.
Vosaltres heu estat un referent per tot nosaltres, com avui ho és el centre autisme de la Garriga i la Fundació Congost.
domingo, 23 de agosto de 2009
Què en penseu?
Què en penseu?: Fer pagar ecotaxes per les emissions a tothom no fa sinó pressionar sobre els que tenen menys. En realitat acaben sent impostos quereverteixen en subvencions a les empreses: en definitiva, als que tenen més.
miércoles, 19 de agosto de 2009
Regal enverinat
Em diu l’horòscop del diari que em relaxi i em busqui un bon amic amb qui passar l’estona. Possiblement sigui un bon consell. Un consell que potser hauria de donar als amics i amigues, companys i companyes que han rebut un regal enverinat.
Parlo de regal enverinat a obtenir el govern d’un ajuntament, després de molts anys de batallar-ho, quan aquest té tants deutes contrets que la seva viabilitat és pràcticament inexistent. Quan en èpoques de “vaques grosses” es varen fer tantes despeses inútils faraòniques que, ara, en plena crisi econòmica mundial no es poden remuntar i cal retallar de tot arreu. Despeses que obeïen més a la “compra encoberta” de vots que a una transparent gestió municipal. Despeses que dit clarament: no calien...
Parlo què els projectes d’un, què els somnis de millora d’una ciutat, se’n puguin anar a n’oris davant la cruenta realitat dels números.
Sincerament, ni sóc polític ni em festegen per fer de política, però l’únic ajuntament que de bon grat hauria acceptat l’alcaldia ( i perdoneu la prepotència) és el de Constantí... deu mil anys, com aquell que diu, d’hegemonia de govern, que podien haver fet les mateixes bretolades que a d’altres indrets on ha imperat la hegemonia, i a diferència d’aquest: deute zero!!!. Chapeau per l’ex alcalde que ho va fer possible!
...Encara que no tingui un regal enverinat (ja us he dit que no tinc festejadors) potser que li faci cas a l’horòscop d’avui del “Més Tarragona” ;)
PS. Consti que això del “regal enverinat” m’ho ha comentat una amiga aquest matí i la nostra conversa ha generat aquesta reflexió en veu alta.
Parlo de regal enverinat a obtenir el govern d’un ajuntament, després de molts anys de batallar-ho, quan aquest té tants deutes contrets que la seva viabilitat és pràcticament inexistent. Quan en èpoques de “vaques grosses” es varen fer tantes despeses inútils faraòniques que, ara, en plena crisi econòmica mundial no es poden remuntar i cal retallar de tot arreu. Despeses que obeïen més a la “compra encoberta” de vots que a una transparent gestió municipal. Despeses que dit clarament: no calien...
Parlo què els projectes d’un, què els somnis de millora d’una ciutat, se’n puguin anar a n’oris davant la cruenta realitat dels números.
Sincerament, ni sóc polític ni em festegen per fer de política, però l’únic ajuntament que de bon grat hauria acceptat l’alcaldia ( i perdoneu la prepotència) és el de Constantí... deu mil anys, com aquell que diu, d’hegemonia de govern, que podien haver fet les mateixes bretolades que a d’altres indrets on ha imperat la hegemonia, i a diferència d’aquest: deute zero!!!. Chapeau per l’ex alcalde que ho va fer possible!
...Encara que no tingui un regal enverinat (ja us he dit que no tinc festejadors) potser que li faci cas a l’horòscop d’avui del “Més Tarragona” ;)
PS. Consti que això del “regal enverinat” m’ho ha comentat una amiga aquest matí i la nostra conversa ha generat aquesta reflexió en veu alta.
Lleugeresa de l’ésser
No sé sí és la lleugeresa de l’esser allò que és insuportable. Possiblement per a mi sí, si entenem lleugeresa com a frivolitat de criteri, o dit més clarament: com a manca de substància.
Si a aquesta lleugeresa li afegim la calor que fa, entendreu, que algun moment del nostre dia a dia pot esdevenir insuportable. Avui , sense anar més lluny, jo he patit un d’aquests moments.
He hagut d’escoltar, a través de la porta oberta del meu despatx, la dissertació d’un d’aquests ciutadans emprenyats permanentment amb el món que tenen la solució “contra els polítics”.
El senyor en qüestió (un contribuent d’una urbanització de luxe) pretenia no satisfer unes quotes que li corresponen pagar per les millores que se li han fet en el seu carrer i que en el seu dia va estar d’acord en què es fessin. Aquestes millores entre d’altres coses han suposat que la seva segona residència incrementés considerablement el seu valor.
Aquest senyor ha donat la seva lliçó magistral a la pobra funcionària que l’havia d’atendre. Aquest senyor s’ha permès el luxe d’atabalar i molestar a una persona que estava treballant i d’injuriar a totes aquelles persones que es dediquen a la vida política. A totes, sense excepció, ja que la seva primera afirmació ha estat: “todos los políticos son iguales, un atajo de ladrones...todos los funcionarios os teneis la lección aprendida”. Aquest senyor ha ofès a tots aquells amics meus que tenint una feina garantida dediquen els seus moments lliures i els seus caps de setmana al col·lectiu ciutadà, sense rebre, en molts casos res a canvi, i en altres dedicant més hores de les que pecuniàriament perceben. Aquest senyor ha ofès a tots aquells que més enllà del què pertoca, o si més no dins els límits del que toca, ens dediquem a la funció pública.
Tanmateix, pobre senyor... Crec que aquest pobre contribuent, de vacances en un municipi de costa, pretenia només un ajut psicològic, que algú escoltes el dictador que porta dintre i no li pogués replicar (ja sé sap que ara fins i tot la “dona legítima” replica, no com abans!).
Malauradament, aquests petits homenets, encara que diguin que tots els polítics són iguals van a votar... i tots sabem qui voten.
Malauradament, encara queden molts petits dictadors en el nostre país.
Si a aquesta lleugeresa li afegim la calor que fa, entendreu, que algun moment del nostre dia a dia pot esdevenir insuportable. Avui , sense anar més lluny, jo he patit un d’aquests moments.
He hagut d’escoltar, a través de la porta oberta del meu despatx, la dissertació d’un d’aquests ciutadans emprenyats permanentment amb el món que tenen la solució “contra els polítics”.
El senyor en qüestió (un contribuent d’una urbanització de luxe) pretenia no satisfer unes quotes que li corresponen pagar per les millores que se li han fet en el seu carrer i que en el seu dia va estar d’acord en què es fessin. Aquestes millores entre d’altres coses han suposat que la seva segona residència incrementés considerablement el seu valor.
Aquest senyor ha donat la seva lliçó magistral a la pobra funcionària que l’havia d’atendre. Aquest senyor s’ha permès el luxe d’atabalar i molestar a una persona que estava treballant i d’injuriar a totes aquelles persones que es dediquen a la vida política. A totes, sense excepció, ja que la seva primera afirmació ha estat: “todos los políticos son iguales, un atajo de ladrones...todos los funcionarios os teneis la lección aprendida”. Aquest senyor ha ofès a tots aquells amics meus que tenint una feina garantida dediquen els seus moments lliures i els seus caps de setmana al col·lectiu ciutadà, sense rebre, en molts casos res a canvi, i en altres dedicant més hores de les que pecuniàriament perceben. Aquest senyor ha ofès a tots aquells que més enllà del què pertoca, o si més no dins els límits del que toca, ens dediquem a la funció pública.
Tanmateix, pobre senyor... Crec que aquest pobre contribuent, de vacances en un municipi de costa, pretenia només un ajut psicològic, que algú escoltes el dictador que porta dintre i no li pogués replicar (ja sé sap que ara fins i tot la “dona legítima” replica, no com abans!).
Malauradament, aquests petits homenets, encara que diguin que tots els polítics són iguals van a votar... i tots sabem qui voten.
Malauradament, encara queden molts petits dictadors en el nostre país.
sábado, 15 de agosto de 2009
de les absències
Potser perquè pertany a aquella generació dels anys 60 educats en la prosperitat del “gordini” o el “600” i a qui ningú ens va preparar per assumir les absències. Ni a casa ni fins i tot els “progres” i brillants professors i professores que varem tenir a d’institut i menys encara a la Universitat. No ens han ensenyat a acceptar quelcom tant seré com les absències... ni n’hem volgut aprendre amb el transcórrer de la vida
Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.
I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...
Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.
El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos
Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.
...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...
Només quan algú ha sentit el crit esquinçador de la pèrdua d’ algú molt estimat dins les seves entranyes és capaç d’entendre l’absència d’un ésser estimat. Només quan algú ha arribat a copsat el poc sentit de l’existència és capaç de compartir el nostre dolor.
I ben segur que, cap de nosaltres, quan estem immersos en aquest dolor acceptarem mai que ningú el sàpiga compartir, que algú ens pugui entendre, que tant de dolor no es pot comprendre, que el nostre és òbviament un dolor molt més profund ateses les circumstàncies que l’envolten...
Quan era xica jugava a posar-me gots enganxats a les orelles: amb un sentia el mar, amb dos el buit de la vida, percebia ja el no res... aquesta es la meva sensació ara, després de tants anys, davant el dany irremeiable en la nostra persona quan un ésser estimat deixa de ser al nostre costat.
El dolor és sord, séc, sòrdid i solitari. El dolor ens genera diferències amb els demés. El dolor no té amics. El dolor ens fa feréstecs i enrabiats. I el problema és que després del dolor només ens ve la laxitud de la pena... Mai som els mateixos
Avui al matí quan m’he llevat, amb un cafetó a la mà, contemplant des del meu terrat hem el blau del meu preciós mar de Tarragona preguntava sobre els problemes quotidians: la feina, l’atur, els atemptats d’Iran... en fi ...l’estat del món. La lectura d’una esquela tot repassant un diari d’ahir m’ha trastocat. He sentit la pena i he intuït la ràbia i aquesta onada de dolor desbocat que travessa l’estomac que poden sentir les persones afectades. M’ha sabut greu no poder fer-hi res.
...Ha de ser la pena, el dolor, la misèria dels demés la que ens faci dir-nos que som uns privilegiats perquè simplement que som vius: quina pena! Espero que l’ensenyament sobre la ciutadania porti incorporats també crèdits de com sobreviure a la vida...
jueves, 6 de agosto de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
